diumenge, 28 de maig de 2017

A la Fira del llibre ebrenc



27 de maig de 2017. 10a edició de Litterarum i 14a Fira del llibre ebrenc, de Móra d’Ebre, i avui participaré i viuré ambdues.
El dia comença fresc i entelat, i de bon matí em trobo amb Albino Tena a la vora de l’Ebre. Pugem junts riu amunt, carregats d’energia i il·lusió. Estàvem convocats a les 10 a la Sala Democràcia per preparar la nostra participació en una nova iniciativa, el Tast-vinent, propostes d’espectacles amb la literatur ai el vi com a fils conductors. Nosaltres presentem Amb gust de terra, un espectace senzill i emotiu, amb lectura de textos meus i d’altres escriptors, com ara Artur Bladé, acompanyat per la guitarra d’Albino Tena, que també interpretarà temes seus. El tast només ha de durar un quart d’hora. Ho tenim ben preparat per a cenyir-nos al temps; som creatius, emocionals… però també disciplinats i professionals. I hem fet bé, perquè quan apaguen els llums, i ens quedem aparentment sols dalt de l’escenari, jo amb la seva música, ell amb la meva veu, perdem la noció del temps i s’obre un parèntesi de màgia. Hem estat els primers, i podem gaudir de la resta de propostes.
Després d’un dinar/tertúlia a peu dret, i d’un tallat amb gel al Cafè Noisette, on s’exposen els diversos espectacles programats durant el dia per part dels artistes participants, vaig a la Biblioteca on gaudeixo del recital Canten Marta Pessarrodona, de QuiEts i Miss Plumtree: una delícia que em sedueix, per la veu, per la música, per les paraules.
Després em dirigeixo a la carpa, prop dels llibres, on les microtertúlies amb periodistes, programadors, escriptors, lectors, etc, s’intercalen en una dansa improvisada que enforteix aquesta família que s’anomena literatura ebrenca.
I em toca el torn de presentar el llibre (com els 13 anys anteriors), mitjançant una breu entrevista a través de Ràdio Móra d’Ebre, que podeu escoltar en aquest enllaç a partir del minut 16.20. Enguany toca El nostre pitjor enemic, que torna a la comarca després de guanyar el premi Ribera d’Ebre.
Asseguts a les cadires, tafanejant per la carpa, molt de públic.
Quan després de tot el dia decideixo marxar, m’adono que he signat exemplars de sis llibres diferents (contes, novel·la, dietari), i em sento bé, i amb ganes d’escriure.

A hores d’ara encara és una incògnita amb quin llibre vindré l’any vinent, però no m’ho penso perdre.

dissabte, 27 de maig de 2017

El nostre pitjor enemic, recomanat


Tornar de la Fira del llibre ebrenc, i comprovar que el llibreter Sergio Bassa, a la revista digital Núvol, inclou El nostre pitjor enemic entre les seves cinc recomanacions,
Gràcies

divendres, 26 de maig de 2017

Els llibres a la Fira del llibre ebrenc





14a edició de la Fira del llibre ebrencs de Móra d'Ebre, i per 14è any hi seran els meus llibres.
De fet, ja hi són, com puc comprovar gràcies a les fotos de Marta Escolà, intrèpida fotògrafa, i m'esperen a què demà els faci companyia tot el dia.
Al maté, a les 11 hores, a la Sala Demcràcia, actuaré amb Albino Tena (Amb gust de terra, un petit espectacle de literatura i música al voltant del vi); i a les 18 hores presentarè El nostre pitjor enemic.
Amb ganes.


dilluns, 1 de maig de 2017

Imprescindible?


Coses que trobes a les xarxes i que et fan feliç, que justifiquen tot l'esforç.
GRÀCIES, Sílvia

dijous, 20 d’abril de 2017

A Antena Caro



Entrevista radiofònica amb Conrad Duran per a Antena Caro Ràdio, i amb el cor dividit abans de Sant Jordi, parlant dels meus dos llibres, El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions).
Podeu escoltar l'entrevista en aquest enllaç.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Dinar de premsa de Cossetània


Avui, dinar de premsa tradicional del grup editorial de Cossetània i Angle abans de Sant Jordi, i jo encara de la mà de la meva novel·la El nostre pitjor enemic. Ambient amable i distès aquest dia d'abril ple de llum al restaurant Quim i Quima de Tarragona, vells amics i coneguts entre els escriptors i la premsa, com Vicent Pellicer, Margarida Aritzeta i Conrad Duran, i una bona ocasió per fer-ne de nous.
M'he agafat un dia de vacances, m'he posat en mans de la Renfe, i acompanyat d'un bon llibre m'he assegut al costat del vagó on no hi tocarà el sol. De moment vaig sol, però a l'estació de L'Aldea puja una munió de jóvens i gent amb motxilles. Un home de mitjana edat em pregunta amb gestos si el seient del meu costat està lliure, i jo, amb un moviment del cap, li responc que sí; parlem el mateix idioma? Almenys ens entenem. Jo continuo llegint, ell mobileja. Al seient del darrere, una dona fa gestions immobiliàries per telèfon i pregunta si els metres de superfície són útils. 
Bado per la finestra a estones, entre conte i conte de la Carme Andrade, que subratllo tremolós pel sacseig del tren.
M'arriba l'olor inconfusible de Tarragona, ciutat que estimo, records de set anys d'estudis i del que no són estudis.
I el tren s'atura amb un esbufec.
Tinc molt de temps, em conec el trajecte a la perfecció, i pujo cap a la part vella fent aturades a diverses llibreries a xafardejar. 
Davant (o darrere) l'allau de novetats de Sant Jordi, un llibre vell del mes de setembre com El nostre pitjor enemic ja no ocupa el taulell de novetats, però a les llibreries de Tarragona La Capona, Adserà i La Rambla, encara es troba.
Enfilo el carrer major, fotografio coses petites que m'atruaen, i quasi em topo, també badant, amb el Conrad Duran. Junts admirem la façana de la catedral i fem cap al restaurant.  A partir d'allí, reguitzell de presentacions, encaixades i petons, càmeres i micròfons que ens apunten, que ens fan protagonistes la setmana de l'any que ens toca.
Més informació a:

divendres, 14 d’abril de 2017

El nostre pitjor enemic, vist per Òscar Ramírez Dolcet


El periodista i escriptor Òscar Ramírez Dolcet comenta la meva novel·la El nostre pitjor enemic al seu facebook. En aquest enllaç, altres comentaris sobre el llibre.
Us transcric el text:
.
Bell i nostàlgic final d’un llibre que m’ha sorprès molt i que m’ha tingut pres i captiu des del principi (ahir al vespre) fins el final (aquest matí). Armar històries per convertir-les en novel·les no és gens fàcil, vestir-les subtilment i amb suficiència ja és tasca de mestre. I el Jesús M Tibau ha aconseguit tot això i més.
Dels molts fragments que m’han semblat poderosament exquisits, trio aquest que comparteixo:
.
. “Tothom aprèn amb els anys que el fet d’arribar no comporta, forçosament, una victòria, sinó que sovint esdevé l’inici d’una pèrdua. En tot cas, siguin quines siguin les motivacions d’assolir el destí, sempre es crea una mena d’incertesa quan és tan proper.
El vaixell avança a poc a poc enmig del silenci, gairebé de puntetes, amb cura de no trencar quelcom d’irreparable, com si el mar fos de vidre vell.” 

.
. NOTA: La barca a la foto és cortesia de la casa i molt important. Quan llegiu el llibre ja entendreu el perquè.